Records de Jose Antonio San Martin publicats al llibre de festes patronals de 2012.
En aquest escrit vull recordar un dels actes mes característics que ha tingut el poble de Sellent al llarg dels anys en les seues festes patronals. La cordà, que ja no la celebrem des de fa mes d’una dècada.
Me fique a escarbar entre els meus records i trobe fàcilment dades i anècdotes molt marcades en mi, records que m’asseguren que la corda de Sellent no la oblidaré en la vida.
Soc “San Martin” i possiblement els meus tios pirotècnics tenen part de culpa de que m’agrade tant la pólvora. O pot ser que porte heretada en la meua sang l’afició del meu iaio Hilario, de qui sempre m’han contat que eixia als coets en festes i se sentava a beure en una taula al mig del carrer major, i tots li tiraven coets cap a d’ell per a fer-lo alçar, però ell que no tenia por agarrava els coets i els tornava a qui li els havia tirat. La meua iaia Aurèlia me contava que ell no se gastava ni un “gallet” i tirava mes coets que tots.
La bona qüestió es que recorde des de ben menut pujar a l’antiga biblioteca a vore com mon tío Salvador San Martin, el pirotècnic de Vilamarxant, disparava els carros de les cordaes. Aquells primers carros que portaven una dotzena de coets penjant a cada costat del tub de ferro en forma de canut que recorria una corda des de la finestra del vell ajuntament fins a qualsevol casa del carrer Major. O altres anys que la corda eixia d’una finestra de casa el meu amic Amador fins a alguna casa del mateix carrer.
Eixe tub ple de coets era portat per la gent de part a part del carrer Major mitjançant una altra corda que penjava fins quasi tocar terra. Els coets eren de 4 eixides, després de 6 al pas dels anys, poca cosa però feien rogle. El que no feia rotgle eren els dos carros de “foc seguit” que es disparaven intercalats entre els de eixides. Estos en vegada de rotgle feien que desapareguera quasi tota la gent que eixien fugint per cames.
Recorde aquelles típiques exclamacions… “yeeeee, la rulla, que esta es la rulla!!” i els mes valents que exclamaven “yeee, esta corda la porte jo!!!”
Recorde la primera nit de cordà de cada any en festes, al descans de l’orquestra els veïns del carrer Major ja preparaven les tèles metàl·liques i fustes, o les persianes velles guardades per a col·locar-les i tapar portes i finestres de les plantes baixes. Quants records.
Avanç de la cordà, s’acabava el ball i allí ens seiem tots per les aceres esperant que arreplegaren els musics. Hi ha que vore les hores i hores d’espera que tenim fetes aguardant a que les orquestres desmuntaren i desaparegueren per a poder començar la cordà. Inclús recorde alguna vegada que la gent desesperada s’oferia a ajudar als musics a carregar el camió.
Anys després, quant jo estava mes creixcudet, i els meus pares ja me donaven permís, vaig voler participar eixint a viure realment la corda amb tota l’emoció i els perills que comportava. Recorde que al descans de la berbena el meu cosí “Hilariet” i jo ens baixàvem junts a casa dels nostres iaios, o a casa dels meus pares que la teníem mes a prop, i anàvem a posar-nos la roba mes vella que trobarem o el típic “mono” per eixir protegits després a la cordà.
Era el que tocava, i la costum, anar vestits i ben tapats per a la cordà. Uns anaven amb poca protecció, altres pareixia que sen anaven al polo nord, de lo tapats que anaven. Cremar-nos no ens cremàvem, però agarràvem unes suades baix de tanta roba que pareixia que havíem caigut dins del riu. Quant s’acabava el foc ens feia gots mirar-nos la roba per vore si ens havien rallat.
Jo me vaig atrevir en varies ocasions a portar la corda, però tot i això recorde que no era dels mes valents, pegava bones carreres fugint dels coets, sobre tot quant tiraven la “rulla”. Recorde haver fugit per cames pel carrer Major avall, o també pel carrer del Molí o el Raval. O muntar a la Plaça i vorem acorralat entre els coets que tiraven per les dos pujades.
També recorde a la gent mes valenta agarrant coets de terra i baixar correguent pel carrer Major a tirar-los als que estaven baix en els 4 cantons. Alguns coets arribaven fins i tot al forn.
En fi, recorde haver vist la cordà i la cohetà des de molts llocs, unes vegades des de dins, i altres des de terrasses de les cases o des de les finestres. També des de els 4 cantons, o sentat tranquil·lament en la porta de casa dels meus pares, on també arribaven alguns coets, sobre tot en la cohetà.
En quant a les conseqüències, la veritat es que pocs arribaven a cremar-se, i el que se cremava, se curava en sa casa o en qualsevol casa del carrer Major on de seguida li desinfectaven la ferida. I no passava res, no se denunciava a ningú i tot formava part de la festa. Tots teníem molt clar el dit “qui no vullga pols…” Com han canviat les coses.
Una altra imatge imborrable que tinc es quant després d’acabar la cordà o la coeta els carrers eren invaits de seguida per homes i dones agranant quilos i quilos de coets de les seues portes. I cóm acabaven les parets, plenes de ralles i marques. En fi, ara ja no se molesta a ningú.
A l’hora d’afirmar quines coses hi ha de cert en aquest escrit i quines son ficticies, la veritat es que no ho sé. El que sí sé es que estos fets son els que queden en la meua memòria. I no he volgut averiguar si tots ells ocorregueren tal qual els conte o si la meua ment capritxosa ha afegit algo pel seu compte. Prefereix contar-ho com ho he fet.
El que sí he tingut clar des de la primera paraula que he escrit en aquest text es que estos records vull dedicar-los a la memòria del meu cosí “Hilariet” que al igual que el tinc present en este record esta present en molts altres de la meua vida.
Jose Antonio San Martín Frígols.
Sellent Viu 