[Resenya històrica per Joaquim Llàcer Llàcer]
La finca “El Pou” està situada a la partida “el Pla”, pel camí vell a Càrcer, a 1 km aproximadament. Ha tingut 3 propietaris, persones del senyoriu burgés de tres èpoques diferents amb un denominador comú: pertànyer a la classe alta de la societat.
Casa “el Pou”, construida en 1924
1ª època: 1r terç del segle XX
El primer d’ells fou D. Bartolomé Alcaraz Juan, veí de Xàtiva que vivía en una casa senyorial al carrer Corretgeria, aleshores centre de passeig, de balconades i de la volta de les processons.
Era una familia ben adinerada que tenia un bon negoci en aquells temps, una fàbrica de fer sabó al carrer de la Reina, centre industrial de Xàtiva en el 1r terç del segle XX. Varen ser molt anomenades les “pastilles de sabó Alcaraz”, un sabó dur que es feia barrejant la sosa caústica amb oli de coco.
Com a familia amb un poder adquisitiu molt alt, va adquirir la finca a principis del segle XX, que era majoritàriament de secà com ho era tota la partida de “el Pla”.
Els cultius que n’hi havien eren vinyes, oliveres i garrofers. Tenia una superficie de 150 fanecades. Ademés disposava d’unes quantes fanecades d’arrossar, que es cultivaba en els bancals prop de l’assut del riu amb la seua Era pròpia per a batre l’arròs.
En 1911 la Comunitat de regants va aprovar un Projecte de Regs per a dotar d’aigua a la partida “el Pla”, que va suposar un canvi agrícola i la creació de riquesa, al convertir les terres de secà en regadiu.
En 1918 D. Bartolomé era el segon propietari al adquirir 122 accions de reg de la recent constituïda “societat civil el Pla de Sellent ”, sent un dels primers del terme en plantar el cultiu del taronger de les varietats anomenades sanguina i vernia.
La familia Bartolomé Alcaraz a finals del segle XIX.
El fill va ser el 1r senyoret de la finca “el Pou”
Va ordenar edificar una casa de camp de planta rectangular del tipus Alqueria, i fou construida en l’any 1924. La vivenda disposava d’aigua per a ús domèstic, que treia d’un pou situat a prop de l’edifici, d’ahí el nom de “Casa el Pou”.
Tenia varies dependències:
- la part alta, utilitzada per a vivenda dels senyorets: menjador, cuina, bany, habitacions…
- la planta baixa, per a vivenda dels caseros, dependències dels animals: pallissa, quadra, porquera, corral, i per a guardar les diferents eines de treball de la finca.
Els senyorets venien en l’època d’estiu, per a refrescar-se de la calor de Xàtiva, i passàven ací tota la temporada estiuenca.
El matrimoni Salvador Martínez Irles i Eugenia Llácer Gozalbez, eren els caseros, que s’encarregàven de cuidar-la i estàven al servici dels senyorets en tot el que necessitàven.
Salvador Martínez Irles Eugenia Llácer Gozalbez
En aquells temps la gent del poble vivia majoritàriament dels jornals del camp, i la finca necessitava molta mà d’obra per a treballar les terres, aproximadament entre 10 i 15 persones diàries depenent de l’època de l’any, ja que tot es feia a mà.
En 1931, amb l’adveniment de la República, el jornal de 6 hores en l’agricultura, tant per a cavar com en l’Era per a batre l’arròs, havia pujat a 7 ptes al dia.
En 1932 D.Bartolomé Alcaraz va ser nomenat, pel Governador Civil de València D.Luis Oporto, intermediari i encarregat d’administrar el cobrament de la talla d’aigua i el regatge als propietaris que tenien terra en Sellent en concepte de dipòsit, fins que es resolgueren les fortes diferències, hostilitats i enfrontaments entre les 2 comunitats de regants per l’aprofitament i l’administració de les aigües del riu, ja que els veïns de Sellent es negaren a pagar a la Comunitat de la vall de Càrcer perquè consideraven que ésta no defenia els seus interessos.
En 1935 la propietària de la finca era la viuda de D. Bartolomé. Anys més tard, les terres varen passar a herència de la seua filla, que es va casar amb el boticari de Canals D. Angel.
Segons testimonis de la gent major, el nou senyoret venia des de Canals, en una bonica i corpulenta egua o haca a visitar la finca.
A finals de 1936, la finca va ser declarada “d’utilitat social” per part del Comité del Front Popular, per tal d’administrar-la i destinar-la a la col·lectivització, d’acord amb el Decret d’incautació de terres als grans propietaris promulgat pel govern.
2ª època: Postguerra
El segon propietari de la finca fou D. Agustin Rodriguez de Paterna, procedent d’Almansa i veí de València, casat amb la senyoreta Herminia Soto, que li la va comprar als hereus de D. Bartolomé Alcaraz en l’any 1945. La varen adquirir per la quantitat de 750.000 ptes. que era una fortuna en aquella època.
El senyoret D. Agustín
Els anteriors caseros Salvador i Eugenia continuaren en la vivenda al servici dels nous senyorets, i estos van manar construir un llavador propi a pocs metres de la casa, tot i que la séquia del “pla del rei ” travessa la finca, i la comunitat de regants els ho va autoritzar.
A diferencia dels l’anteriors senyorets, estos estàven llargues temporades ací en la “Casa el Pou”. Eren unes persones bondadoses, comprensives i caritatives, que es feien de voler per la gent, tot i que estàven molt vinculats als esdeveniments del poble i organitzaven uns festins amb balls en l’esplanada de la Casa i eren amenitzats per l’acordeó del tio Eladio.
Com anècdota direm que li manàven a l’alguatzil que fera un ban convidant a tots els veïns a la festa. Allí acodíen tant els treballadors de la finca com la gent que volia, i menjàven de tot el que hi havia, que era molt: paelles, arrós al forn, xulletes de carn, coca de llanda, besquïts, pastissets de boniato, gelat d’aigua-llimó, etc..
Eren els dies 23 de juny (nit de sant Joan) i 28 d’agost (festivitat de Sant Agustí, onomàstica del Senyoret). Igualment, convidava a tots els treballadors de la finca a vore una correguda de bous a València, per la fira de juliol, que solia ser el dia 25 (festa de sant Jaume).
Tenien “una tartana” per a desplaçar-se des de la finca ací al poble, i era conduïda per l’encarregat Antolín o pel casero Salvador, que els portaven els diumenges a oir Missa, tot i que tenien una gran devoció i religiositat catòlica.
La tartana dels senyorets
Cal recordar que des de la casa “el Pou” es varen portar en processons les noves imatges dels sants de l’església que varen ser cremades en la guerra civil.
Any 1945. Processó, des de la finca “el Pou”.
(portadors de les andes:Camilo Martí Solves i Ricardo Bono Marín)
Es van oferir a restaurar l’església parroquial, i en 1949 va ser reformada i pintada a càrrec d’ells. Durant uns anys subvencionaren el cost del segon dia de festa dedicada a la Puríssima, i en 1950 la senyoreta Adoración, filla de D. Agustín, va ser festera en les Festes Patronals del mes d’octubre.
Festeres de 1950 amb les autoritats
(entre altres, la senyoreta Adoración i son pare D. Agustín)
Els senyorets tenien el seu servici domèstic, eren les anomenades criades. Entraven a treballar de ben jovens per créixer amb unes famílies adinerades que es donàven sostre i salari. Gaudir d’estes era un dels símbols de poderiu.
Varen viure ací a Sellent en l’època anomenada oficialment “postguerra”, en els “anys de la fam” així recordats per la gent major del poble, tot i que a més de la penuria econòmica derivada de la guerra civil, hi havia que afegir les males condicions climatològiques d’eixos anys que varen accentuar encara més la crisi.
Els primers anys de la postguerra ací al poble es va accentuar la ruralització, és a dir, fenòmen de retorn al camp. Va ser una tornada a una economía, digam, de subsistència. Davant estes cir-cumstàncies tan adverses, i donat que la gent vivia de l’agricultura, l’economia de les famílies del poble va ser molt afectada, i la gent es dedicava a plantar hortalisses, verdures i blat, que junt amb l’arròs i l’oli, eren els aliments bàsics de primera necessitat.
Convé recordar que en 1945, any que varen comprar la finca, el jornal de 6 hores en l’agricultura era de 20 ptes al dia. En 1950 el jornal va pujar a 25 ptes al dia, tant en les tasques de tarongers com en els treballs a l’Era de batre l’arròs.
Com a dada comparativa direm que als anys 1952 i 1953 el jornal es pagava a 30 ptes el dia, i una arrova de taronges de la varietat vernies es venia a 90 ptes. Es a dir, en tan sols una arrova es pagaven tres jornals
Els senyorets, com a prova de la seua bondat i caritat humana, van intentar comprar unes 35 ó 40 fanecades de la finca “el mayorasgo”, que estava abandonada des de la guerra civil, degut també a la incautació de les terres dels grans propietaris per a la col·lectivització.
La idea era entregar eixes terres a la gent més pobra i humil del poble per a que feren verdures, hortalisses i blat i superar així la penuria econòmica de la fam.
Però, segons testimonis de gent de l’època, varen ser aconsellats per alguns terratinents del poble de que no la comprara per a eixe menester, ja que això aniria en contra de la classe social alta a la que pertanyien uns i altres.
Novembre de 1953.
Casament de la filla dels senyorets del Pou,
Adoración Rodríguez de Paterna del Solar
Campero Juarez de Negrón, acompanyada pel novio
D. Enrique Sala Iniesta.
A l’esquerre, els senyorets i el seu fill major
El mestre D. Enrique Queralt, anava els mesos de juliol i agost de 1962 a 1966 a donar-li classes de repàs al seu fill José Maria.
Anys més tard, es va fer soci amb Salvador Sanchis Pavia, en la fàbrica de sucs de taronja d’Alcàntera de Xúquer.
Com tot negoci, va tindre els seus problemes i va anar a menys, eixint el senyoret D. Agustín com a fiança. Un nebot d’ell que era advocat li va aconsellar que venguera la finca, i així ho va fer. Era l’any 1969.
3ª època: 3r terç del segle XX
D. Enrique Martinez de Vallejo
El tercer propietari de la finca fou un altre burgés, D. Enrique Martínez de Vallejo i Manglano, nascut a València en 1930 i descendent del Baró de Càrcer D.Joaquín Manglano, Gran d’Espanya, que fou Alcalde de València entre 1939 i 1943. D. Enrique li la va comprar als anteriors propietaris en 1969.
Com que els temps van canviant, éste senyoret no ha viscut mai a “la Casa el Pou”. Va estudiar la carrera militar ingressant en la Academia General de Saragossa en l’Arma de Cavalleria en 1950. i va ser destinat a Madrid.
Actualment ostenta el títol nobiliari de Marqués; és coronel de cavalleria de l’exèrcit, i també esportista corredor de cavalls als hipódroms. Ha sigut una de les personalitats hípiques més destacades dels últims 50 anys.
Salvador Martínez Llácer
Vicente Alventosa Lluch
El nou encarregat i administrador va ser el fill dels anteriors caseros, Salvador Martínez Llácer, que estagué 25 anys al front de la finca, fins a la seua mort en l’any 1994.
Després fou nomenat un dels treballadors de la finca, Vicente Alventosa Lluch, més conegut popularment per Galán, i continua a hores d’ara.
Sellent Viu 